El conflicte entre Israel i Palestina no és nou. Té una història de més de set dècades, és complex i té molts matisos. Em sap greu dir-vos que aquest article no pretén determinar qui té la raó, ni assenyalar innocents i culpables, ni reafirmar les vostres conviccions a favor d’un dels bàndols. Podeu trobar molts articles a diversos mitjans que us poden ajudar a satisfer aquest desig impagable de sentir que esteu al costat correcte de la història.
El que intentarà explicar aquest text és com encaixa la nova escalada de violència d’aquest conflicte històric en el mapa geopolític actual. Perquè sí, no us enganyeu, per entendre-ho tot plegat cal fer un zoom out i veure quines peces s’estan movent al món, més enllà de les fronteres israelianes i palestines. I quan s’analitza des d’aquesta perspectiva, es pot arribar a afirmar que l’actual guerra és un moviment més de la partida d’escacs que estan jugant les grans potències globals. Analitzem-ho.
Qui hi ha darrere l’atac i per què ara?
L’atac de Hamàs va deixar almenys 1.400 víctimes mortals, 3.400 ferits i més de 200 ostatges que estan retinguts a l’interior de la Franja de Gaza. Un atac d’aquesta magnitud no podria haver-se dut a terme sense el suport polític, econòmic i militar d’un dels principals patrocinadors de Hamàs: el règim d’Iran. De fet, el diari Wall Street Journal, citant fonts anònimes de Hamàs, va afirmar que Teheran havia donat llum verda al grup armat palestí per a cometre els atemptats just una setmana abans de l’atac en una reunió que va tenir lloc a Beirut. També reconeixia que l’Iran va ajudar durant diverses setmanes en la planificació.
Per tant, tot apunta que sí, que l’Iran, el principal enemic d’Israel, està al darrere de l’atac a través dels grups armats locals que patrocina, com Hamàs o Hezbollah. I tot plegat encara cobra més sentit si ens fixem en el moment que es va escollir per a dur-lo a terme. I és que, des de l’any 2020, els Estats Units van començar a promoure la signatura de diversos acords entre països àrabs i Israel amb l’objectiu de normalitzar les seves relacions. Els acords inclouen clàusules relacionades amb el comerç, el turisme o la seguretat i impliquen el reconeixement de l’estat d’Israel. Aquests tractats es coneixen com els Acords d’Abraham i en els darrers anys els havien signat països com els Emirats Àrabs, Bahrain, Marroc o Sudan, i s’estaven tancant els darrers serrells per a efectuar la signatura estrella: la d’Aràbia Saudita.
La ratificació de l’estat referència dels sunnites no només significava establir relacions formals amb Israel, un fet històric, sinó que també implicava un augment de la producció de petroli per part de Riad (fet que rebaixaria el preu del cru a escala global), el suport americà en el desenvolupament d’un “programa nuclear pacífic” i una renovació dels acords de seguretat. En aquest sentit, l’Aràbia Saudita volia que els Estats Units garantissin la seva seguretat, especialment, davant d’un possible atac d’Iran, referent xiïta i enemic històric dels saudites.
Davant d’uns acords que legitimaven Israel en el món islàmic; enterraven la causa palestina; permetien desenvolupar tecnologia nuclear al país sunnita; i aproximava Aràbia Saudita a dos arxienemics d’Iran com són Israel i els Estats Units, el règim dels aiatol·làs ha decidit actuar. L’atac contra Israel del passat dia 7 ha aconseguit amb un sol atac aturar els acords d’Abraham, tornar a posar a l’agenda internacional el conflicte arabo-israelià i posicionar l’Iran com a màxim defensor dels musulmans, en concret, del poble palestí davant la “traïció” d’aquells estats àrabs que s’han aproximat a occident.
Les repercussions d’aquest atac, a més, beneficien a un tercer actor que fins ara no ha sortit a l’equació: Rússia. Vladímir Putin, que és un soci estratègic del règim iranià, veu com s’estronquen els Acords d’Abraham, una de les apostes més grans del seu principal enemic per guanyar influència al Pròxim Orient. A més, com s’ha dit anteriorment, són uns acords que haurien ajudat a alleugerar l’escassetat de petroli i, per tant, haurien impulsat les economies occidentals les quals, des de l’inici guerra amb Rússia, han vist com s’incrementaven els preus de l’energia, la inflació i els els tipus d’interès. Putin s’assegura que el cost de donar suport a Ucraïna segueixi sent alt.
I occident?
Des d’un primer moment, els principals representants polítics dels Estats Units i la Unió Europea no han entomat la crisi com una escalada local entre israelians i palestins la qual es pot resoldre amb una estratègia diplomàtica i converses de pau entre els actors, sinó com un nou focus de col·lisió entre potències globals que cal guanyar a tot preu.
És per aquest motiu que els Estats Units – i Europa, que s’ha limitat a seguir l’argumentari que enviava Washington- han repetit per activa i per passiva la idea que “Israel té dret a defensar-se” i s’han negat explícitament a demanar un alto el foc més enllà d’alguna pausa humanitària. Un argument que ens recorda molt al que utilitzaven en el cas d’Ucraïna: “donarem suport a Ucraïna tant de temps com faci falta”.
I es nega un alto el foc (al Parlament Europeu només 88 eurodiputats de 705 hi van votar a favor) inclús quan ja es comptabilitzen més de 5.000 morts i 1.000 desapareguts a la Franja de Gaza, el 62% dels quals són dones i infants. Nacions Unides ha alertat d’aquesta massacre contra civils i el seu secretari general, António Guterres, ha recordat que aquest conflicte ve de lluny i que no es pot entendre sense tenir en compte el context d’ocupació i repressió que han patit els palestins durant dècades. La resposta d’Israel ha sigut declarar ‘non grata’ l’ONU i demanar la dimissió de Guterres.
S’imposa la lògica bel·licista i ni la pau, ni les negociacions ni l’aturada immediata de les hostilitats estan actualment en el llenguatge dels mandataris internacionals. El xoc entre occident i l’eix Teheran – Moscou – Pequín és evident i està trobant diversos terrenys de joc al planeta on disputar-se el poder: Ucraïna, Àfrica, i ara el Pròxim Orient.
El perill d’escalada a guerra regional o fins i tot global és real. Iran ha mobilitzat les seves forces i la Xina ha enviat mitja dotzena de vaixells de guerra al golf pèrsic mentre que els portaavions estatunidencs esperen al Mediterrani oriental i diversos països de la UE han enviat tropes a Xipre.
Els crits pacifistes que inundaran els carrers en les setmanes vinents queden molt lluny de les dinàmiques que s’estan imposant en la realpolitk global. “Hi ha temps per la pau i temps per la guerra”, va dir el nou ministre del govern d’emergència de Netanyahu. I, malauradament, sembla no estar equivocat. El món sencer es mou cap a temps de guerra.