La guerra d’Israel contra Palestina ha destapat el que fa més d’una dècada que s’està forjant: el viratge d’una extrema dreta europea històricament antisemita, cap a una extrema dreta que ofereix suport incondicional a l’estat d’Israel. A què és deguda tal transformació?
Existeixen múltiples capes de confluència entre el populisme d’extrema dreta amb els sionistes d’Israel. En primer lloc, en els darrers anys l’extrema dreta europea s’ha vist amb la necessitat de guanyar acceptació social abandonant l’antisemitisme que l’ha caracteritzat d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Amb aquesta operació, la dreta radical pretenia canviar el seu discurs racial per una crítica a la societat multicultural, reivindicant així la construcció d’una societat culturalment homogènia d’arrel judeocristiana, en línia amb què el sionisme defensa.
Un exemple paradigmàtic és el de ‘Rassemblement National’, el partit d’extrema dreta francesa (abans denominat Front Nacional) fundat a principis dels anys setanta per Jean-Marie Le Pen, condemnat per negar l’Holocaust. Avui, la seva filla Marine Le Pen, al capdavant de la formació des de 2011, ha demanat en més d’una ocasió el vot de la comunitat jueva per així protegir-los del “verdader enemic, l’islamisme fonamentalista”.
Aquesta promesa de Le Pen enllaça amb el següent element troncal d’aquesta simbiosi: l’admiració de l’extrema dreta europea pel projecte etnonacionalista del govern israelià de Benjamin Netanyahu, obertament islamofòbic. L’extrema dreta europea veu en Israel un referent, una espècie de legitimador del seu racisme que ha passat de vexar als jueus a fer-ho als àrabs o als llatins. Aquest racisme es nodreix de la idea dels orígens judeocristians comuns d’Europa i Israel, que converteixen a l’Islam en una amenaça per la seva preservació. Aquest plantejament, que es promou sota la iidea d’una confrontació o xoc entre civilitzacions, ha penetrat no només en el discurs de la dreta clàssica sinó també en bona part de l’establishment polític occidental. Els riscos d’aquesta hipòtesi les defineix molt bé Enzo Traverso, historiador i autor del llibre “La cuestión judía. Historia de un debate marxista”. En una entrevista a finals d’octubre a Jacobin Magazine, Traverso advertia que “si amb l’ascens de les dretes radicals s’afirma la idea que Europa té arrels judeocristianes incompatibles amb l’Islam, això implicaria que Europa no pot ser una democràcia”.
Per últim, l’alt nivell de militarització i la gestió de la migració per part l’estat d’Israel és també motiu de culte per l’extrema dreta de cara a protegir uns suposats valors occidentals. Els discursos dels seus líders europeus, altament hostils contra la immigració, reclamen replicar aquest mateix model policial a les fronteres europees.
Es fa evident, doncs, que l’aliança entre els moviments més reaccionaris europeus i israelites està construïda sobre una agenda política compartida, malgrat l’evident contradicció original. Però els esforços per superar-la són notoris, també per part del Likud, el partit del primer ministre israelià Netanyahu. Els recents contactes del ministre d’exteriors d’Israel, Eli Cohen, amb el partit radical romanès AUR, s’afegeixen als ja consolidats amb Le Pen a França, Geert Wilders a Holanda, Santiago Abascal a Espanya o Viktor Orbán a Hongria.
Aquesta conjunció política entorn d’una visió monolítica del món i d’un únic patrimoni etnoreligiós compartit entre Europa i Israel és el que fa perillosa aquesta associació, per la seva naturalesa excloent i essència intrínsecament antidemocràtica. En darrer terme, caldrà estar atents per veure quina capacitat tenen els líders de l’extrema dreta de contenir l’evident antisemitisme entre les files dels seus partits, i de saber fins quan acceptarà la població europea, però sobretot israeliana, aquest blanquejament.