L’avenç tecnològic i l’expansió d’internet en les últimes dècades ha transformat la nostra vida quotidiana i la manera en què treballem. Les oficines bancàries han anat desapareixent, substituïdes per la banca “en línia”. Les taquilles d’atenció al públic, han estat reemplaçades per ‘boots’, i les oficines d’impostos per sistemes de pagament en línia. Aquest fenomen, àmpliament aplaudit, prometia oferir un servei més àgil als ciutadans i als consumidors, tot evitant llargues llistes d’espera. Tanmateix, el desplegament d’aquests serveis ha topat amb realitats que si no es tenen en compte, exclouen a part de la població. La gent gran, per exemple, tenen més dificultats en moure’s en l’entorn digital, o la gent que viu en zones rurals, que poden tenir un accés a internet limitat. Sense oblidar les persones que no tenen internet a casa, o que no tenen mitjans materials adequats (com una tauleta o un portàtil) per poder navegar còmodament.
Aquesta desmaterialització de l’economia, també ha tingut un gran impacte en l’àmbit laboral. Cada dia més, les competències en l’àmbit tecnològic són indispensables, però no només això, sinó que l’avenç tecnològic està progressivament substituint la mà d’obra per processos mecanitzats. La promesa del progrés, explicada per Jeremy Rifink a “La fi del treball” ens assegurava que tot aquest procés pretenia reduir les hores de treball remunerat per així repartir-lo. Però la realitat és que, a falta de polítiques socials que amorteixin aquesta transició, hem vist la desaparició de certs oficis i sectors en favor d’una nova economia de serveis. Aquesta nova economia basada en les finances i els serveis, ha impulsat feines de gestió, com el ‘middle management’, enfocades a processos i tasques administratives alienes a un propòsit més enllà de l’eficiència, i, d’altra banda, ha impulsat també sectors com l’economia col·laborativa (Uber, Deliveroo, etc.), que si bé han creat llocs de treball, aquests són més precaris en termes de drets laborals, condicions i remuneració.
Aquest nou model de negoci de les plataformes, ha canviat també la relació entre el productor i el client. El procés de virtualització és tan extrem que fins i tot, el teu sopar pot ser cuinat a una “dark kitchen” i que te l’entregui un repartidor amb casc i buf, al qual no podràs reconèixer. Aquesta distància física i emocional, desintegra qualsevol vincle entre productor i consumidor, però també els vincles d’una comunitat. És un procés de desintegració social, en què els llaços són incòmodes perquè obliguen a interactuar cara a cara i potser, a confrontar realitats incòmodes. La virtualizació permet aillar la negativitat o les problemàtiques dels altres, que ens són incòmodes. Perquè és incòmode pensar que el sushi que has comprat a Deliveroo te l’ha entregat una persona que té dues o tres feines, que ho fa com a fals autònom i mentre plou. Si no sabem qui el prepara, ni qui hi ha al darrere de l’entrega, el sushi no se’ns ennuegara.
La desmaterialització, és un procés de transformació de la economia, que va acompanyat d’una lògica social i cultural similar. Hem virtualitzat des de la interacció entre persones, fins a la lectura d’un llibre. Amb això, els nostres hàbits canvien, però caldrà preguntar-nos quin impacte té la desaparició dels objectes, la virtualització de l’oci i del consum, quin efecte provoca treballar i no veure un resultat tangible, què li passa a la comunitat quan no sabem qui ven les coses ni qui les entrega… és una tendència en certa manera deshumanitzadora, en una època que tot indica que necessitem més contacte, més empatia i més estima.