Donald Tusk, primer ministre polonès, deia aquesta setmana en una entrevista amb diversos mitjans que Europa ha entrat en una “era de preguerra” i que era indispensable incrementar la despesa militar. En una línia similar s’expressava fa un mes el president francès Macron, quan a la sortida d’una cimera de líders europeus per debatre el suport militar a Ucraïna, no excloïa la possibilitat de l’enviament de tropes occidentals. Malgrat que països com Alemanya o el Regne Unit es van desmarcar de les declaracions, la primera ministra d’Estònia deia que totes les possibilitats eren sobre la taula.
Després de dos anys de guerra a Ucraïna, el clima bèl·lic a Europa és més present que mai. Els líders europeus tenen motius per preocupar-se, ja que el fre de l’ajuda militar dels Estats Units a Kíev – el Congrés té bloquejats 60 bilions de dòlars de suport – i la possible victòria de Trump a la Casa blanca, podrien deixar a Europa com a únic ‘partner’ ucraïnès.
El que preocupa a Brussel·les, però, no és només que un Trump president retiri el seu suport a Ucraïna, o que animi a Rússia a atacar els països que no paguen la quota de l’OTAN, sinó que directament pugui retirar un dia els Estats Units de l’organització transatlàntica. A tots aquests temors, cal afegir-hi la por dels països escandinaus i bàltics a una possible ofensiva russa.
Davant d’aquest context, els líders europeus s’afanyen a recordar l’excepcionalitat dels temps que vivim i el risc que Europa entri en guerra. Són conscients que, per bé que les enquestes mantenen el suport de la població europea a l’ajuda a Ucraïna, també evidencien esgotament i pessimisme. Una enquesta publicada recentment mostra que menys d’un 10% d’europeus creu que Ucraïna guanyarà la guerra i que una majoria pensa que caldria una resolució negociada del conflicte. Per tant, a ulls de les capitals europees, cal augmentar ràpidament el to de l’amenaça bèl·lica per així legitimar un increment exprés d’inversió europea en munició i defensa militar.
Però en realitat, allò que el brogit de tambors de guerra silencia, és un debat més profund. I aquest no és, tan sols, quin model militar i de defensa necessita Europa fora dels auspicis de l’OTAN. La urgència d’aquest relat bèl·lic amaga anys d’una política exterior europea erràtica, excessivament lligada als interessos dels Estats Units, amb un balanç de comptes més aviat negatiu pel Vell Continent. Si fem memòria, podem trobar algun exemple clarificador. D’ençà dels atacs de l’11S, la política exterior nord-americana va desplegar una campanya militar antiterrorista al Pròxim Orient, amb les guerres d’Iraq o Afganistan, amb un fort impacte també sobre la regió del Sahel. Aquestes invasions i desplegaments militars, secundats per Europa, van provocar una gran inestabilitat amb conseqüències humanitàries dramàtiques, avui encara vigents. En canvi, l’impacte pels Estats Units ha estat molt menor, conscients que la distància geogràfica els protegia.
Amb aquests precedents és legítim qüestionar-se els beneficis d’aquest alineament d’Europa amb la política exterior nord-americana, sobretot quan aquesta afecta països que formen part del veïnatge europeu. Amb la guerra a Ucraïna opera una lògica similar. Enfront d’una possible retirada de suport dels Estats Units, la Unió Europea es troba de nou sola, abocada a un rearmament sense precedents, amb un balanç més aviat favorable pel país nord-americà: d’una banda, Europa ha tallat tot vincle diplomàtic i energètic amb Rússia, d’altra banda, Estats Units ha passat a reemplaçar-lo com a proveïdor de gas. Les dades mostren com, des de l’inici de la guerra, Europa ha reduït d’un 40% el 2021 a un 8% el 2023 les importacions de gas provinents de Rússia (amb alguna ajuda ‘accidental’), mentre que els Estats Units s’ha convertit en el segon exportador de gas a Europa (després de Noruega) i el primer en gas liquat, triplicant així el seu negoci.
Malgrat això, avui qüestionar-se la continuïtat de la guerra i parlar de pau és un tabú polític. Els líders europeus són presoners del seu propi discurs, havent titllat qualsevol proclama anti-bel·licista o en favor de la pau, com a prorussa. En lloc d’escoltar el desgast de la població o debatre sobre nous escenaris post-bèl·lics, els líders europeus es veuen abocats a una espiral armamentística.
Europa faria bé d’aprendre dels errors i començar a definir amb qui i de quina manera vol dialogar amb el món, sense tuteles però preservant les aliances. Sigui amb la Xina, Israel, Palestina o Ucraïna, Europa ha de ser capaç d’impulsar una veu i agenda exterior pròpia, sense treballar per interessos de tercers, ni reemplaçar dependències.