D’ençà de la “Revolució del gessamí” la premsa occidental havia perdut l’interès en Tunísia, ja que en termes polítics el país es veia com un soci estable i Europa havia endegat programes de suport a la societat civil i a la restitució institucional del país. No obstant això, no ha estat fins aquest estiu que Tunísia ha tornat a les primeres pàgines de les seccions d’internacional. El motiu és, d’una banda, el canvi de ruta dels fluxos migratoris amb destí a Europa, que han substituït Líbia per Tunísia com a país de sortida, i d’altra banda, l’acord estratègic per la gestió de la migració que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, i el primer ministre Holandès, Mark Rutte, van signar el passat mes de juliol amb el president tunisià Saied. L’acord, denominat Memorandum of Understanding (MoU en les seves sigles en anglès), té com a objectiu frenar l’arribada de migrats a les costes italianes però a la vegada, salvar Tunísia d’una eventual suspensió de pagaments.
La inestabilitat a Líbia, controlada territorialment en bona part per les milícies, ha convertit el camí cap a Europa excessivament perillós per totes aquelles persones que, en gran majoria provinents de l’Àfrica occidental, volien arribar a les costes líbies per, des d’allà, saltar a la mar i així arribar a Itàlia. Per aquest motiu, la inseguretat de la ruta ha provocat en el transcurs del darrer any que Tunísia s’hagi convertit en un dels principals ports de sortida cap a Europa de refugiats i demandants d’asil (un 60% del total de les sortides des del nord d’Àfrica). A tot això, s’hi afegeix un increment inaudit de tunisians i tunisianes que decideixen també travessar el mar Mediterrani a causa de la difícil situació econòmica que viu el país. Amb l’objectiu d’evitar una eventual fallida econòmica del país i un consegüent èxode migratori de desenes de milers de tunisians, la Unió Europea ha acordat injectar uns 900 milions d’euros a Tunísia a través d’aquest acord.
El MoU estableix tres paquets d’ajuda financera a Tunísia. En primer lloc, es dispensaran 105 milions d’euros per la gestió de la migració, és a dir, frenar sortides de vaixells, lluitar contra els traficants de persones i organitzar els retorns. En segon lloc, es realitzarà una transferència de 150 milions d’euros al país per evitar el seu dèficit pressupostari, i per acabar, la Comissió Europea ha promès 675 milions d’euros d’ajuda macrofinancera, condicionada a què Tunísia firmi un acord amb el Fons Monetari Internacional.
L’acord, segellat per un autodenominat “Team Europe” (Equip Europa) no ha estat exempt de crítiques. En primer lloc perquè les mesures que s’han provat fins ara han estat totalment inútils. Les autoritats tunisianes han estat incapaces, o no han volgut, frenar la sortida de refugiats cap a Itàlia. Ans al contrari, la deriva autoritària de Saied l’ha exacerbat. La crisi viscuda aquest mes de setembre a Lampedusa és un bon exemple d’aquesta trista paradoxa. En segon lloc, l’acord d’ajuda macroeconòmica del Team Europe amb el president tunisià Kais Saied, s’ha segellat sense cap condicionament ni garanties de respecte els drets humans i la democràcia. Encara més, dies després de la firma de l’acord, organitzacions internacionals denunciaven severes vulneracions dels drets humans a Tunísia, com l’abandonament al desert de Líbia de desenes de persones immigrades per part de les autoritats tunisianes. En tercer lloc, el MoU amb Tunísia s’ha signat sense consens entre els estats membres, és a dir, obviant una necessària unanimitat dels vint-i-set estats membres del Consell, per no parlar també, de la falta de participació del Parlament Europeu en l’acord. Aquesta manca de transparència en el procés i de control parlamentari, no només ha provocat seriosos dubtes sobre la legitimitat de l’acord, sinó també, la possibilitat que la Comissió Europea hagi vulnerat el dret europeu aïllant els Estats de la decisió. Aquest acord, que la mateixa Von der Leyen ha batejat com a “model” per a reproduir amb altres països de la riba del Mediterrani, consolida una política europea d’externalització de les fronteres i el model d’una Europa fortalesa. De fet, frenar a tot preu la migració és precisament la promesa i la prioritat de la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni.
És per aquest motiu que, amb l’ull posat a les pròximes eleccions europees que se celebraran el nou de juny de l’any que ve, la dreta europea encapçalada per Von der Leyen i Manfred Weber (líder del Partit Popular Europeu), ha decidit que en lloc d’aïllar políticament l’extrema dreta és millor cooperar i competir-hi, i per tant, endurir el missatge contra la migració. Aquesta suma negativa d’esforços de la dreta i de l’extrema dreta europea és factualment un contrasentit i a la vegada, una cínica actitud que ha convertit el Mediterrani en la una de les rutes migratòries més mortíferes del món.