L’auge de figures polítiques messiàniques, autoritàries, altament mediàtiques, amb discursos antipolítica, però amb conviccions conservadores, no és un fenomen nou. De fet, es tracta del nou model de candidat de la denominada “internacional reaccionària”, encapçalat per Donald Trump als Estats Units i reproduït per Bolsonaro a Brasil, Orban a Hongria, Javier Milei a Argentina o Kais Saied a Tunísia, entre d’altres.
Saied, com la majoria dels seus homòlegs, va arribar al poder a través d’eleccions lliures, en el seu cas el 13 d’octubre del 2019. Saied, professor de dret constitucional, procedeix d’una família de l’elit tunisiana. La seva participació com a comentarista en tertúlies i debats televisius el va fer una figura molt popular, fet al qual s’hi sumava que no tingués una adscripció política a cap dels partits oficials. Com a candidat, va recórrer el país per donar-se a conèixer, estratègia que ha canviat radicalment com a president. Avui en dia, no fa discursos públics, no permet entrevistes. Mesura totalment les seves aparicions, tàctica que enalteix la seva figura i el dota d’un misteri idealitzador. El seu canal de comunicació és a través de les xarxes socials, obviant qualsevol mitjà de comunicació com a intermediari entre ell i la població. Un plantejament seguit per altres prohoms polítics contemporanis.
L’elecció com a president d’aquest professor universitari de dret constitucional arribava vuit anys després de la caiguda del dictador Ben Ali, durant els quals els partits Ennahda (partit musulmà demòcrata il·legalitzat abans la revolució) i Nidaa Tounes (partit secular creat el 2012) es van repartir alternativament el poder. El gran èxit d’aquells anys de transició postrevolució, marcats per la inestabilitat social i el terrorisme, va ser l’aprovació l’any 2014 d’una nova constitució amb el suport de totes les forces polítiques que conduïa el país cap a l’estabilitat política. Tanmateix, la població estava altament insatisfeta amb els dos partits majoritaris, als que consideraven altament corruptes i incapaços de promoure reformes estructurals que eliminessin les desigualtats i consolidessin la democràcia.
Un cop al poder, Saied, que havia estat sempre molt crític amb el sistema post-2011 i va saber aprofitar aquest descontentament, va desmantellar progressivament l’Estat i els drets socials conquerits. Aquest procés va culminar el 25 de juliol de 2021, en el denominat “rapte constitucional” o “auto cop d’estat”, a on Saied va suspendre el Parlament tunisià, va destituir el primer ministre i va assumir tot el poder executiu amb el suport de l’exèrcit. Les mesures no es van quedar aquí, ja que a principis de 2022, Saied va dissoldre el Consell Suprem de la Magistratura i es va atorgar els poders per nomenar un cap a l’Alta Autoritat Independent per a les Eleccions.
El 25 de juliol de 2022, el president Saied convocava a tothom a un referèndum per una nova constitució, que ell mateix havia redactat a mà, fent així realitat la fantasia d’un professor de dret constitucional. El referèndum va donar el vistiplau a la constitució amb una minsa participació del 30%. Amb la constitució aprovada, que implementava un sistema presidencialista, Saied va convocar eleccions a l’Assemblea de Representants (parlament tunisià) que la majoria dels partits va boicotejar. Les eleccions, que es van celebrar en dues rondes, van comptar amb uns índexs baixíssims de participació (8,8% i 11,3% respectivament) i amb l’elecció de candidats majoritàriament independents. Amb un parlament totalment nou i afeblit, Kais Saied, completava un seguit de reformes que el feien virtualment intocable.
Si això no era suficient, a partir del 2023 la persecució i criminalització contra l’oposició política va augmentar. Saied els acusa de complot contra l’Estat i connivència amb ingerències estrangeres, base sobre la qual s’han obert processos judicials i ha comportat l’empresonament d’una vintena de líders polítics, advocats i defensors de drets humans. Entre les acusacions, hi ha per exemple el fet de reunir-se amb ambaixadors de països de la Unió Europea. Tristament, el clima d’hostilitat contra les organitzacions de la societat civil, així com els periodistes, també ha crescut, creant un clima de por i d’autocensura. Les organitzacions de drets humans també temen pel seu finançament, ja que Saied estudia prohibir que aquestes rebin fons provinents de l’estranger.
En l’àmbit migratori, Saied no ha actuat diferent. Tot i haver firmat un acord per la gestió de la migració amb la Unió Europea, segueix la mateixa línia d’instrumentalitzar els fluxos migratoris tal com han fet Marroc o Turquia prèviament, per tal de pressionar la Unió Europea. Tan vergonyosa és aquesta actitud, com l’externalització de la gestió migratòria per part de la Unió Europea i l’abandonament a mans terceres de les seves responsabilitats internacionals d’acollida i salvament. Els esdeveniments a la ciutat costanera de Sfax, a on vivien en pau una gran comunitat de persones d’origen subsaharià, són un exemple d’aquesta pràctica perversa. El president Saied no ha fet res més que inflamar aquesta situació a través d’un discurs d’odi i racista contra aquesta població.