Mohammed Bouazizi, venedor ambulant del poble tunisià de Sidi Bouzid, es va encendre en flames en una crida desesperada contra el clima repressiu i la falta d’oportunitats del país. Era l’any 2011, i aquella dramàtica acció reivindicativa es va estendre amb àmplies protestes als pobles del costat, així com a Tunis, la capital, i a les ciutats benestants de la costa a on hi vivia part de l’elit del país. El 14 de gener de 2011, Ben Ali, qui havia governat Tunísia amb mà de ferro des del 1987, fugia a Aràbia Saudita, després que l’exèrcit es negués a fer servir la força per reprimir les protestes. Aquesta revolta es va anomenar la “Revolució del gessamí”, i obria una finestra d’esperança per la democratització i la llibertat, no només a Tunísia, sinó també als seus països veïns del Nord d’Àfrica.
Dotze anys després de la revolució, han quedat pendents a fer moltes reformes i canvis estructurals que la població esperava, convertint la brisa revolucionària de gessamí, en desànim i desafecció. La victòria l’any 2019 del popular candidat independent i actual president de Tunísia, Kais Saied, va ser l’expressió d’aquest descontentament, dirigit principalment contra els partits que van governar el país des de la caiguda de Ben Ali. Però d’ençà de la seva victòria, Kais Saied, no només no ha estat incapaç de donar resposta a una forta crisi econòmica que pateix el país, sinó que ha accentuat una deriva autoritària que es va iniciar el juliol de 2021 amb un “auto cop d’estat” i que li ha permès governar el país per decret sota estat d’emergència.
Aquesta temptació dictatorial del líder tunisià sembla passar desapercebuda a Brussel·les, a on la Comissió Europea no ha dubtat a l’hora de firmar un acord milionari amb Saied per aturar les arribades a Itàlia de refugiats i demandants d’asil provinents majoritàriament de l’Àfrica occidental. Aquest acord antimigració, que vol respondre a les promeses de la primera ministra italiana Giorgia Meloni, no només no ha funcionat en els primers mesos des de la seva signatura, sinó que abandona la política de suport a la transició democràtica a la qual Europa es va comprometre amb Tunísia a partir de la revolució de 2011.