Més de tres anys després del Brexit, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE) encara té serrells importants que sembla que es comencen a tancar. Un dels més importants és el que es planteja a Irlanda del Nord. Avui, us parlem sobre què suposa el darrer acord entre la UE i el Regne Unit sobre la frontera d’Irlanda del Nord.
Un dels majors conflictes que va generar el Brexit va ser, precisament, a Irlanda. I és que, de facto, el Brexit expulsava de la UE a Irlanda del Nord mentre mantenia en el mercat comú a la República d’Irlanda. Aquesta situació podia derivar en una frontera dura entre les dues irlandes, un fet prou greu com per dinamitar els ‘Acords de Divendres Sant’ del 1998, els quals van servir per assolir la pau a Irlanda i que, a la vegada, eliminaven totes les infraestructures frontereres construïdes durant els pitjors anys de violència dels ‘The Troubles’.
Cal recordar que, durant el conflicte a l’illa, moltes carreteres que comunicaven les dues irlandes estaven tallades, hi havia ‘check points’ militars i, en definitiva, no hi existia llibertat de circulació. Això, va canviar a partir del 1998 amb els acords abans esmentats i, des d’aleshores, la relació entre les dues irlandes s’ha anat normalitzant i estabilitzant. Són moltes les persones que van començar a viure a una irlanda i treballar a l’altra amb gran normalitat. Ara, però, el Brexit, podia fer volar pels aires aquests avenços.
Evidentment, la UE necessita una frontera duanera per defensar el seu mercat comú. Per això, la idea que les dues irlandes poguessin tornar-se a separar amb una frontera dura va fer recordar vells temors. Inclús, des d’aleshores, hi ha hagut nous atemptats i intents d’assassinat per part del ‘Nou IRA’, una escissió de l’Exèrcit Republicà Irlandès contrari al procés de pau.
Per això, les ments pensants a Brussel·les, Londres i Irlanda van començar a buscar solucions imaginatives que servissin, per una banda, per defensar el mercat comú europeu i, per l’altra, per evitar una frontera dura entre les dues irlandes. Així doncs, la primera solució que va trobar el Regne Unit i la UE fou col·locar la frontera dura al mar, just entre Irlanda del Nord i Gran Bretanya. D’aquesta forma, els controls duaners es feien a punts d’entrada de l’illa com són els ports d’Irlanda del Nord, i no pas entre les dues irlandes.
Aquesta proposta evitava aixecar una infraestructura fronterera entre les dues irlandes, sí, però separava Irlanda del Nord de la resta del Regne Unit. Una situació que, si bé podia satisfer als republicans d’Irlanda del Nord, era inacceptable pels unionistes (els ciutadans nordirlandesos fidels a la corona britànica) que ho van arribar a titllar de “traïció”. La tensió va anar en augment fins al punt que alguns funcionaris que es dedicaven a realitzar els controls als punts duaners dels ports nord-irlandesos van rebre amenaces de mort per part de radicals unionistes i van deixar de fer els controls temporalment per por a ser agredits o assessinats.
La classe política unionista no es va quedar de braços plegats. Els ‘Acords de Divendres Sant’ també indiquen que els governs de la Irlanda del Nord han d’estar formats per membres republicans i unionistes i repartir-se les carteres per tal que les dues parts del país estiguin sempre representades institucionalment i es mantingui la pau social. Doncs bé, el DUP (Partit Unionista Democràtic) s’ha negat a formar govern mentre no s’anul·li el protocol que els separa de la Gran Bretanya. De fet, la regió porta més d’un any sense govern i amb una inestabilitat política cada vegada més preocupant.
Per això, tres anys després, la UE i el Regne Unit s’han vist forçats a renegociar el polèmic acord. El nou pacte, batejat com el ‘Marc de Windsor’, intenta preservar el delicat equilibri entre els ‘Acords de Divendres Sant’, les aspiracions dels unionistes i les conseqüències del #Brexit. Tot un joc de malabars polítics.
Aquest nou marc estipula unes línies comercials verdes i unes altres de vermelles. Així doncs, els productes que circulin únicament entre Gran Bretanya i Irlanda del Nord o viceversa transitaran per l’anomenada ‘línia verda’ i estaran exempts de tots els controls duaners i sanitaris que havien complicat fins ara la burocràcia de les empreses exportadores. Per tant, aquests productes que viatgen només pel Regne Unit no es trobaran amb cap duana. Per altra banda, aquells productes que tinguin com a destinació final la República d’Irlanda o que vagin d’Irlanda del Nord a la UE tramitaran per la línia vermella i hauran de passar tots els controls duaners i sanitaris corresponents.
Un dels assumptes que més problemes creava entre els euroescèptics de la Irlanda del Nord, era el paper del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) com a àrbitre garant del mercat únic. Això no canvia tot i que serà la darrera instància judicial i seran els tribunals locals nord-irlandesos la primera instància.
El nou acord ha sigut ben rebut per totes les parts. ‘Tories’ i laboristes són positius i creuen que el ‘Marc de Windsor’ pot ajudar a rebaixar les tensions a Irlanda del Nord. El DUP, actualment, afirma que està estudiant el text i que a dia d’avui no l’hagi rebutjat d’entrada ja és positiu. I la UE, per la seva banda, també està raonablement satisfeta perquè protegeix el nucli essencial del protocol, evita començar de zero les negociacions amb el Regne Unit i protegeix el rol del TJUE com a garant final del mercat interior.
Una bona dosi de pragmatisme i imaginació.