O diguem-ho post capitalisme o post creixement. O diguem-ho fer el pi amb una mà. Diguem-ho economia circular o economia del dònut. Diguem-ho d’una manera que no espanti alguns, d’una manera que tothom ho entengui o d’una manera en què no semblem comunistes. Diguem-ho com vulgueu, però el que és indiscutible, és que a l’avantsala d’un nou estiu amb temperatures rècords, incendis, sequeres i restriccions d’aigua, ens cal transformar de manera urgent el model econòmic que ha disparat les emissions de carboni a l’atmosfera, el desequilibri dels ecosistemes i les desigualtats entre el nord i el sud.
Amb aquesta diagnosi compartida, aquesta setmana s’han reunit al Parlament Europeu centenars d’acadèmics, activistes climàtics, estudiants, representants de sindicats i d’una àmplia diversitat d’entitats de la societat civil, per participar en la conferència “Beyond Growth” promoguda per eurodiputats i eurodiputades de diversos grups parlamentaris, encapçalats pel co-president del grup Verds/ALE, Philippe Lamberts. El propòsit? Debatre però sobretot qüestionar, el creixement econòmic infinit, i en concret del PIB (Producte Interior Brut), com a base del nostre model de desenvolupament i de polítiques públiques de les últimes dècades.
L’esdeveniment, el qual ja s’ha batejat com el “Woodstock del post-creixement”, va comptar amb figures conegudes com la física i activista climàtica, Vandana Shiva, o l’economista Joseph Stiglitz, així com amb investigadors referents internacionalment en el camp de l’ecologia política i econòmica, com la professora de la universitat d’Oxford, Kate Raworth (autora del llibre “Doughnut Economics: Seven Ways to Think like a 21st Century Economist”); o els investigadors del l’ICTA-Universitat Autònoma de Barcelona, Jason Hickel i Giorgos Kallis. Però sense dubte, la presència més notòria i transgressora van ser els centenars de joves que van ocupar durant tres dies els escons dels diputats, i que reclamaven a través de la veu de l’activista mediambiental, Anuna De Wever, acabar amb el mite del creixement econòmic, basat en un model extractivista i opressor per definició.
El clima esperançador i reivindicatiu que s’ha respirat aquests dies a la capital europea, arriba com una brisa renovadora per una esquerra europea desorientada, presa del discurs conservador i amb dificultats per construir una proposta de futur. La justícia climàtica, amb tota la seva dimensió ecològica, però sobretot social, és avui no només l’emblema d’una generació sinó l’oportunitat d’un horitzó polític compartit.
Al cor de les crítiques de les desenes de ponències i tallers que han tingut lloc en el marc de la conferència, s’hi ha trobat el capitalisme i el creixement econòmic, així com la seva versió més actualitzada, denominada “creixement verd”. Com bé indica el seu nom, el “creixement verd” té com a objectiu reduir les emissions contaminants a la vegada que mantenir el creixement del PIB. De fet, la Unió Europea (EU) ha cristal·litzat aquest model amb el Pacte Verd Europeu, un conjunt de mesures i inversions milonàries, que volen fer la UE climàticament neutra el 2050.
El problema del “creixement verd”
Més enllà de les pròpies contradiccions que té el “creixement verd”, com són els costos socials, energètics i econòmics d’extreure els nous recursos necessaris per al desenvolupament tecnològic (la majoria d’ells presents al Sud global), la principal crítica que els científics coincideixen a assenyalar és la idea sobre el qual se sustenta: el desacoblament. Aquest principi sosté que és possible separar la corba de pressions ambientals, de la corba del creixement (PIB). És a dir, la creença que continuar l’expansió econòmica és compatible amb l’ecologia, ja que el canvi tecnològic ha de permetre desvincular absolutament el creixement del PIB de l’ús de recursos naturals i de la reducció de les emissions de carboni, per sota del 1,5ºC, tal com demana l’Acord de París. Doncs bé, aquesta idea sembla estar més a prop de la fe que de la ciència, ja que avui, comptem amb una extensa bibliografia d’estudis científics que asseguren que no hi ha evidències que permetin justificar tal desacoblament.
Un d’aquests estudis és el realitzat pels investigadors de l’ICTA-UAB Jason Hickel i Girogio Kallis titulat “És possible el creixement verd?”, que arriba a assegurar que les polítiques de creixement verd, divulgades com a nova doctrina econòmica pel Banc Mundial i l’OCDE, no tenen suport empíric i que s’han de revisar amb urgència. Els investigadors asseguren que aconseguir l’objectiu de reduir les emissions en el termini establert només és compatible amb el decreixement econòmic.
En aquesta mateixa línia s’expressa l’investigador Timothée Parrique (autor de “Ralentir ou périr. L’économie de la décroissance” i també ponent a “Beyond Growth”), qui assegura que actualment el creixement verd “s’està convertint en una utopia irreal”. Així ho demostra al seu informe “Decoupling debunked” encarregat per l’European Enviormental Bureau, que conclou que no hi ha proves empíriques que sostinguin el desacoblament. Si bé l’informe especifica que les polítiques de desacoblament són positives (com la inversió en energies netes), remarca que aquestes no són suficients per complir els objectius de la reducció d’emissions, llevat que es limiti la producció i el consum.
Tanmateix, la crítica als límits ecològics i humans del creixement econòmic no és nova en l’àmbit acadèmic. Ja ho advertien, per exemple, els investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology) Donella i Dennis Meadows en el seu llibre de l’any 1972 “Limits to the Growth”, realitzat per encàrrec del Club de Roma.
Tota aquesta recerca científica avui recopilada sobre els límits dels recursos naturals i de l’equilibri dels ecosistemes, no deixa de ser una constatació de què fa dècades que reivindica el moviment altermundialista i anticolonialista, o la consciència i la cosmovisió que fa segles que cultiven pobles indígenes.
Proves d’amor
Aquest afany per créixer econòmicament és un model en si obsolet, ja que no contempla la finitud. Els humans i els ecosistemes, no deixem de ser un actiu més pel seu desenvolupament: en forma de consum, força de treball o en forma de mineral. És un model esclavitzador i extractivista, que sí compensa, a una petita part de la població. La industrialització i la globalització, han impulsat un consum frenètic dels habitants de les economies més avançades, que han convertit a la resta del món en fàbriques de producció i abastament, externalitzant tots els costos socials, com els llocs de treball precaris o directament mortals; així com els costos mediambientals, que prenen forma de desastres naturals.
Com pot ser, doncs, que malgrat la dinàmica depredadora d’aquest sistema econòmic que sotmet a la majoria de la població, i que a pesar de les evidències científiques que diuen que el “business as usual” no és una opció, es continuï apostant pel creixement? Per qui estem fent crèixer l’economia, doncs?
La fal·làcia del “creixement verd”, recorda en certa manera l’error de càlcul en l’Excel que va legitimar totes les polítiques d’austeritat després de l’esclat de la crisi financera. És a dir, que la qüestió de fons no és científica, sino política, i com a tal, defensa unes creences i uns interessos. En particular, els de la classe (blanca) dominant. Per això és desmoralitzador escoltar alguns sectors progressistes, sobretot els més institucionalitzats, quan assumeixen el relat liberal del creixement, sigui verd o taronja, sota l’argument, primer, de ser una solució pragmàtica, i segon, allò que ‘decréixer’ no atrau votants. Digui-ho com vulgui, li respondria jo. Digui-ho de la forma en què s’hi senti més còmode. Però el diagnòstic és clar.
L’esquerra si es vol transformadora ha d’aconseguir dibuixar el seu propi horitzó i impulsar un canvi també cultural. Evitant que el catastrofisme s’apoderi discurs, construint alternatives, teòriques però sobretot polítiques. En aquest sentit, l’eurodiputada francesa de Place publique, Aurore Lalucq, deia en una de les seves intervencions a la conferència, que li “agradava molt l’amor, però sobretot les proves d’amor”. Els centenars de persones agrupades aquests dies a Brussel·les, en el marc de la conferència ‘Beyond Growth’, n’oferien algunes de proves d’amor com: auditar el deute ciutadà, establir uns ingressos bàsics i uns ingressos màxims, reformar els impostos verds, compartir el treball, establir els límits ambientals o abolir l’ús del PIB com a indicador de progrés. Aquestes són algunes de les proves d’amor, però n’hi han moltes més. Ara ens cal articular-les políticament.